Informació, receptes i dades sobre els pebrots de Baklouti de Tunísia

Descripció / Gust

Els pebrots de Baklouti de Tunísia són beines grans i lleugerament corbades, de 15 a 20 centímetres de longitud i amb una forma cònica que s’aconsegueix fins a una punta punxeguda a l’extrem no tija. La pell és brillant, cerosa, dura i arrugada, que madura de verd a vermell brillant quan és madura. Sota la superfície, la carn és fina, nítida, aquosa i de color vermell pàl·lid, que recobreix una cavitat central plena de llavors petites de color crema. Els pebrots de Baklouti de Tunísia són masticables amb un sabor suau, dolç i afruitat, seguits d’un suau matís de calor.

Temporades / Disponibilitat

Els pebrots de Baklouti de Tunísia estan disponibles a l’estiu fins a la tardor.

Dades actuals

Els pebrots de Baklouti de Tunísia, classificats botànicament com Capsicum annuum, són una varietat de pebrot dolç que pertany a la família de les Solanàcies o solanàcies. Els pebrots vermells brillants es van localitzar històricament a Tunísia al nord d’Àfrica, però amb el comerç, l’expansió i els avenços de l’Imperi Romà, els pebrots de Baklouti de Tunísia es van estendre per la costa de Barberia i es van conrear en sòls fèrtils. Els pebrots de Baklouti de Tunísia són dolços amb una calor molt suau, que oscil·len entre 1.000 i 5.000 SHU a l’escala Scoville, i són un pebre de cuina afavorit al nord d’Àfrica.

Valor nutricional

Els pebrots de Baklouti de Tunísia són una excel·lent font de vitamina C, que és un antioxidant que pot ajudar a protegir el sistema immunitari i augmentar la producció de col·lagen al cos. Els pebrots també contenen folat, vitamines A, B6 i E i potassi.

Aplicacions

Els pebrots de Baklouti de Tunísia són els més adequats tant per a aplicacions crues com cuites, com ara rostir, sofregir i sofregir. Els pebrots es poden tallar a rodanxes i tirar-los a les amanides, trossejar-les en salses i salses, infondre-les en olis per afegir sabor, escabetxar-les per a ús prolongat o assecar-les i moldre-les en pols. Els pebrots de Baklouti de Tunísia també es poden farcir de llegums, grans o carns, barrejats amb sopes, curry i guisats, o fregits lleugerament amb altres verdures. A Tunísia, els pebrots s’incorporen al shakshuka, que és un plat semblant a un guisat fet amb una barreja d’ingredients com ous, pebrot, tomàquet, ceba i all. Els pebrots de Baklouti de Tunísia també s’utilitzen per aromatitzar el lablabi, que és una sopa a base d’espècies, pasta de pebre i cigrons, que sovint s’aboca sobre un bol de pa trencat per absorbir el saborós brou. Els pebrots de Baklouti de Tunísia es combinen bé amb carns com vedella, xai i aus de corral, ous, tonyina, altres productes del mar, tomàquets, patates, carbassa, cogombres, raves, pomes, dàtils i suc de llimona. Els pebrots frescos es conservaran 1-2 setmanes si s’emmagatzemen lliurement sencers i sense rentar en una bossa de plàstic o paper a la nevera.

Informació ètnica / cultural

El nord d’Àfrica es considerava la panera de l’Imperi Romà i, amb l’augment de l’agricultura, es van crear noves tècniques de conservació per allargar la vida útil dels productes. Els pebrots de Baklouti de Tunísia són més famosos pel seu ús a la harissa, que és un condiment semblant a una salsa a base de pebrots de xile mòlt, oli d’oliva i sal. El nom harissa deriva de la paraula àrab harasa, que es tradueix aproximadament per 'trencar en trossos' o 'picar'. Harissa es considera el condiment nacional de Tunísia i es ven premurat en pots o es fa fresc als mercats locals coneguts com a socs. Hi ha moltes variants diferents d’harissa amb ingredients afegits com ara roses, cebes o suc de llimona, i el condiment se serveix a cada menjar, especialment al costat de plats de carn, cuscús, curri i guisats. Harissa també s'ha popularitzat a tot el món, amb aclamats xefs i bloggers de menjar que la promocionen com un 'nou Sriracha'.

Geografia / Història

Els pebrots de Baklouti de Tunísia són descendents de varietats originals de pebre originàries d’Amèrica del Sud que s’han conreat des de temps remots. Els pebrots originals van ser introduïts al nord d'Àfrica pels colonitzadors espanyols i portuguesos als segles XV i XVI, i els pebrots van ser criats de manera natural per desenvolupar els pebrots tunisiens de Baklouti que es veuen als mercats actualment. Els pebrots de Baklouti de Tunísia es poden trobar als jardins domèstics i als mercats locals de tot el nord d’Àfrica, especialment a Tunísia. Fora d’Àfrica, es considera que els pebrots són una mica rars i també es conreen als jardins dels aficionats al pebre de tot el món, inclosos els Estats Units, Europa i Austràlia.